D’entrada cal deixar ben clar que no podem reduir el Temps d’Advent només a una mera preparació de Nadal. Sense l’Advent, Nadal, que ja està marcat en el calendari, també s’esdevindria sense fer-hi res. El temps d’Advent és molt més que això, és un temps fort dins de l’any litúrgic i és per poder treballar tot el que implica i representa l’esperança cristiana en la vinguda del Senyor. Certament que per Nadal rememorarem i reviurem la primera vinguda del Senyor, el Fill de Déu fet carn humana i posat en una menjadora d’animals, però, mentre n’esperem el retorn (la segona vinguda), també el rebem cada dia, en l’Eucaristia, en els sagraments, en les persones i els esdeveniments. Per tant, estem parlant de tres vingudes de Jesús: la passada (Nadal), la present (de cada dia) i la futura (ja sigui la fi del món –en general– o la fi per a cadascú de nosaltres –en particular–).
D’altra banda, també hem de parlar de què és per a nosaltres l’esperança cristiana, com una actitud constant, contínua i activa. Hem de diferenciar l’esperança de l’espera, que és una actitud molt més passiva. El qui espera, sovint resta quiet, tot esperant que arribi allò que ell espera, i procurant que el trobi en el lloc oportú. Seria com el qui espera el tren o l’autobús. Però l’esperança cristina és molt més activa i fa que esperem una persona viva. Per tant, no sols cal fer tots els preparatius que necessita la trobada personal (arreglar la casa, anar a comprar, preparar un àpat...), sinó que també ens aixequem, caminem i ens posem en camí. Si ho fem així: ens trobarem a mig camí, tant el qui ve a nosaltres (Crist Jesús) com els qui anem al seu encontre (nosaltres).
Si és així, entrem en un temps ben actiu, molt mogut. Alguns pensadors diuen que l’esperança, dins de les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat), és la més característica dels cristians, atès que la fe és comuna a tots els creients de qualsevol sistema de creences, o bé, la caritat també és comuna amb altres religions i altres humanismes. Però l’esperança personal en Jesús esdevé una virtut exclusiva i distintiva dels cristians.
El missatge d’Advent és molt clar i ens el dona les paraules de Jesús a l’evangeli (Mc 13,33-37): «Estigueu atents! Vetlleu!».
La vigilància no és només una actitud cristiana, sinó que, des de temps ancestrals, és una reacció bàsicament humana per a la defensa personal i del col·lectiu. Tot ho hem de fer amb actitud vigilant: hem de creure, però vigilant; hem d’estimar, però vigilant; hem d’obeir, però vigilant. El que ens passa és que sovint només vigilem els altres o només estem pendents dels altres. Els mirem, els critiquem, els marginem.
Però el que Jesús ens demana és que estiguem atents a nosaltres mateixos i que atenguem i cuidem dels altres.
Bon Advent per a tothom, en espera de la gran nit de Nadal!!
